¡DVD A LA VENTA! Clica aquí para saber cómo comprar.

Trailer


mar 30, 2015
admin
Desactiva els comentaris

Arcadi Oliveres i Èrika Sánchez a scannerFM

Fa uns dies, Bruno Sokolowicz va convidar a l’Arcadi Oliveres i a l’Èrika Sánchez a scannerFM per parlar de la vida i lluita del protagonista del nostre documental i del procés del film. En aquest enllaç teniu l’àudio d’aquesta trobada.

* * *

Hace unos días, Bruno Sokolowicz invitó a Arcadi Oliveres y a Èrika Sánchez a scannerFM para hablar de la vida y lucha del protagonista de nuestro documental y del proceso del film. Aquí tenéis el audio de ese encuentro.

mar 25, 2015
admin
Desactiva els comentaris

A Tàrrega aquest divendres / En Tàrrega este viernes

‘Mai és tan fosc’ viatja aquest divendres 27 de març, fins a la capital de la comarca d’Urgell. La sessió única serà als Cinemes Majèstic (Avinguda de Catalunya, 56, Tàrrega) –sala integrada en el Circuit Urgellenc–, a les 22.30h.

I pels de Barcelona, us recordem que avui, dia 25 de març a les 21h, hi haurà projecció al cinema ZumZeig amb la presència de la nostra directora i d’Itziar González.

* * *

‘Nunca es tan oscuro’ viaja este viernes 27 de marzo, hasta la capital de la comarca de Urgell. La sesión única será en los Cinemes Majèstic (Avinguda de Catalunya, 56, Tàrrega) –sala integrada en el Circuit Urgellenc–, a las 22.30h.

Y para los de Barcelona, os recordamos que hoy, día 25 de marzo a las 21h, habrá proyección en el cine ZumZeig con la presencia de nuestra directora y de Itziar González.

 

mar 9, 2015
admin
Desactiva els comentaris

‘Mai és tan fosc’ torna a Barcelona! / ¡’Nunca es tan oscuro’ vuelve a Barcelona!

Els propers dies 11 i 25 de març a les 21h, el nostre documental tornarà a presentar-se a Barcelona. Serà a la fantàstica sala ZumZeig (Carrer Béjar, 53). Si no coneixeu l’espai, val la pena anar i gaudir també del bistrot i de la resta de pel·lícules del seu programa.

En ambdues sessions hi haurà col·loqui posterior amb Itziar González i nostra incansable directora Èrika Sánchez.

* * *

Los próximos días 11 y 25 de marzo a las 21h, nuestro documental volverá a presentarse en Barcelona. Será en la fantástica sala ZumZeig (Calle Béjar, 53). Si no conocéis el espacio, vale la pena ir y disfrutar también del bistrot y del resto de películas de su programa.

En ambas sesiones habrá coloquio posterior con Itziar González y nuestra incansable directora Èrika Sánchez.

mar 2, 2015
admin
Desactiva els comentaris

Micro-climes de revolta en terres angleses (cat)

Fa uns tres mesos ens va arribar un correu de Montse Venrell, professora de català a la University of Leeds. Ens proposava fer una projecció del documental, Mai és tan fosc a la seva Universitat. Començàrem una correspondència per mail on ens anàvem animant una a l’altra fins que la Montse, en poc més d’un mes, va aconseguir organitzar una petita ruta per diverses universitats angleses a través de l’Institut Ramon Llull, el qual va col·laborar aportant finançament. Així va ser com tres lectores més de català al Regne Unit es van animar a participar en el projecte de ruta amb Mai és tan fosc. Vam conèixer a la Marina Massaguer a Oxford, a la Gemma Segura i a la Elisenda Marcer a Birmingham, vàrem passar per Leeds a conèixer a la Montse, i a la Francina Payeras a Newcastle. Des d’aquí agrair la seva amabilitat, la seva passió i la seva hospitalitat.

Vam iniciar la ruta a Oxford. Presentem Mai és tan fosc en el marc de l’Oxford Radical Fòrum, una trobada anual on crítics, autors i activistes ocupen cada any el Wadham College per debatre i repensar l’estat del món i les respostes des de les organitzacions d’esquerra.

Va ser un col·loqui ric en intercanvi cultural i, per nosaltres, l’entrada a la realitat anglesa. Vàrem discutir sobre temes relacionats amb els mites de l’esforç i l’esperança, heretats del cristianisme i guies de la classe mitjana, i que a nosaltres ja no ens serveixen. Va sorgir la comparació entre els UK Riots i el 15M, dos fenòmens ocorreguts durant l’any 2011. Dels primers, es va comentar que van ser explosions de ràbia, puntuals i en brut, per part de la Underclass anglesa. En el cas del 15M, parlem d’unes protestes més duradores, més organitzades i pacífiques, i que amb molta probabilitat això va ser a causa de que la majoria dels que estàvem a les places érem precisament fills de la classe mitjana. A partir d’aquí van sorgir interrogants sobre la necessitat de conjugar una cosa amb l’altra, de com fer-ho. Com és natural, donades les circumstàncies actuals, gran part de la conversa va girar al voltant de les noves expressions polítiques que estan emergint al sud d’Europa, especialment Syriza i Podemos. I un parell de qüestions interessants per a nosaltres que encara ningú ens havia comentat: una lectura de gènere i ètnica de la pel·lícula: “de nou, més homes blancs parlant”, i la visió sobre com a Espanya s’afavoreix que la gent s’uneixi al sistema a través de la picaresca. I a Anglaterra a través de la protecció social.

A Birmingham vàrem projectar el documental en el marc de l’assignatura de català de la Universitat. Un context diferent, gent més jove i purament anglesa. Va ser interessant com alguns d’ells estaven completament allunyats dels moviments socials, gairebé amb actitud de descobriment. El debat es va centrar en l’interès que els va despertar l’Arcadi i el seva entrega, així com l’actuació dels mecanismes de poder a través de l’acció violenta de la policia. Va ser un debat diàfan i càlid. Vam sortir de l’aula convençuts que alguns d’aquests joves s’emportarien la pel·lícula a la ment, rumb a casa.

L’endemà vam aterrar a Leeds, amb la Montse. La sala es va omplir d’un públic heterogeni, espanyols, alumnes anglesos de llengua, catalans, etc … De nou va sorgir el debat sobre les noves formacions polítiques i una intensa emoció cap a la figura d’Arcadi. En alguns dels assistents es va despertar la necessitat de creure i sentir identificació amb els altres, amb aquelles cares que escolten el protagonista, desorientades i amb ganes de sentir-se que formen part d’un ¿tot?: “m’heu fet tornar a creure que sí es pot”. Alguns d’ells eren emigrants forçats per la crisi a Espanya. Es va crear un micro-clima de revolta.

L’última parada va ser a Newcastle. Allà ens esperaven un grup d’alumnes anglesos amb un català exquisit que ens van fer d’intèrprets durant el col·loqui. Apassionats i curiosos, ens van preguntar com havia sorgit la idea, com havíem aconseguit que no es notés la càmera, podent apropar l’espectador al protagonista fins notar angoixa i desassossec. Un d’ells ens va donar les gràcies perquè havíem aconseguit posar en paraules els seus pensaments i el seu estat d’ànim. Aquí és on, definitivament, constatem la vocació internacional de la pel·lícula.

Si hi ha alguna cosa que hem extret d’aquesta experiència és que, com va dir Estellés i vam llegir a l’habitació de la Marina, a Oxford: els amors fan l’amor, les històries la història. De nou sentim a Mai és tan fosc com un retrat individual en simbiosi amb l’estat d’ànim d’una societat en suspensió.

Gràcies Marina, Gemma, Elisenda, Montse i Franzina, i totes aquelles persones que van compartir amb nosaltres les projeccions.

 

mar 2, 2015
admin
Desactiva els comentaris

Micro-climas de revuelta en tierras inglesas (cas)

Hace unos tres meses nos llegó un correo de Montse Venrell, profesora de catalán en la University of Leeds. Nos proponía hacer una proyección del documental, Nunca es tan oscuro en su Universidad. Empezamos una correspondencia por mail donde nos íbamos animando una a la otra hasta que Montse, en poco más de un mes, consiguió organizar una pequeña ruta por distintas Universidades de UK a través del Institut Ramon Llull, quien colaboró con algo de financiación.  Así fue como tres lectoras más de catalán en UK se animaron a participar en el proyecto de ruta con Nunca es tan oscuro. Conocimos a Marina Massaguer en Oxford, a Gemma Segura y Elisenda Marcer en Birmingham, pasamos por Leeds a  conocer a Montse y a Francina Payeras en Newcastle. Desde aquí agradecer su amabilidad, su pasión y su hospitalidad.

Empezamos la ruta en Oxford. Presentamos Nunca es tan oscuro en el marco del Oxford Radical Forum, un encuentro anual donde críticos, autores y activistas ocupan cada año el Wadham College para debatir y repensar el estado del mundo y las respuestas desde las organizaciones de izquierda.

Fue un coloquio rico en intercambio cultural y la entrada a la realidad inglesa. Discutimos sobre temas relacionados con los mitos del esfuerzo y la esperanza, heredados del cristianismo y guías de la clase media, y que a nosotros ya no nos sirven. Surgió la comparación entre los UK Riots y el 15M, ambos fenómenos ocurridos durante el año 2011. De los primeros, se comentó que fueron explosiones de rabia, puntuales y en bruto, por parte de la Underclass inglesa. En el caso del 15M, hablamos de unas protestas más duraderas, más organizadas y pacíficas, y que con mucha probabilidad eso fue debido a que la mayoría de los que estábamos en las plazas éramos hijos de la clase media. A partir de aquí surgieron interrogantes sobre la necesidad de conjugar una cosa con la otra, de cómo hacerlo. Como es natural, dadas las circunstancias actuales, gran parte de la conversación giró alrededor de las nuevas expresiones políticas que están emergiendo en el sur de Europa, especialmente Syriza y Podemos. Y un par de cuestiones interesantes para nosotros que aún nadie nos había comentado: una lectura de género y étnica de la película: “otros hombres blancos hablando” y la visión de España sobre cómo se favorece que la gente se una al sistema a través de la picaresca. Y en Inglaterra a través de la protección social.

En Birmingham proyectamos el documental en el marco de la asignatura de catalán de la Universidad. Un contexto distinto, gente más joven y puramente inglesa. Fue interesante cómo algunos de ellos estaban completamente alejados de los movimientos sociales, casi con actitud de descubrirlos por primera vez. El debate se centró en el interés que les despertó Arcadi y su entrega, así como la actuación de los mecanismos de poder a través de la acción violenta de la policía. Fue un debate diáfano y cálido. Salimos del aula convencidos de que algunos de estos jóvenes se llevarían la película en la mente, rumbo a casa.

Al día siguiente aterrizamos en Leeds, con Montse. La sala se llenó de un público heterogéneo, españoles, alumnos ingleses de lengua, catalanes, etc… De nuevo surgió el debate sobre las nuevas formaciones políticas y una intensa emoción hacia la figura de Arcadi. En algunos de los asistentes se despertó la necesidad de creer y sentir identificación con los demás, con aquellas caras que escuchan al protagonista, desorientadas y con ganas de sentirse que forman parte de un ¿todo?: “me habéis hecho volver a creer que sí se puede” Algunos de  ellos eran emigrantes forzados por la crisis en España. Se creó un micro-clima de revuelta.

La última parada fue en Newcastle. Allí nos esperaban un grupo de alumnos ingleses con un catalán exquisito que nos hicieron de intérpretes durante el coloquio. Apasionados y curiosos, nos preguntaron cómo había surgido la idea, cómo habíamos conseguido que no se notara la cámara, pudiendo acercar el espectador al protagonista hasta notar angustia y desasosiego.  Uno de ellos nos dio las gracias porque habíamos conseguido poner en palabras sus pensamientos y su estado de ánimo. Fue en Newcastle donde constatamos la vocación internacional de la película.

Si hay algo que hemos extraído de esta experiencia es que, cómo dijo Estellés y leímos en la habitación de Marina, en Oxford: “els amors fan l’amor, les històries la història” De nuevo  sentimos a Nunca es tan oscuro como un retrato individual en simbiosis con el estado de ánimo de una sociedad en suspensión.

¡Gracias Marina, Gemma, Elisenda, Montse y Franzina!

 

 

Pàgines:«1234567...21»