set 8, 2016
admin
Desactiva els comentaris

Fins aviat! / ¡Hasta pronto!

(En castellano más abajo)

Aquesta és una carta de comiat per qui vulgui llegir-la. Un final obert que confio perduri més enllà dels límits de l’efímer i els grans esdeveniments. Els voldria explicar les meves aventures amb la televisió pública catalana, les pors i contradiccions en retratar a una persona com l’Arcadi Oliveres, l’il·lusa que és una quan dirigeix el seu primer llargmetratge i el meravellós d’aquesta il·lusió, l’intricat que és perdre-la, i el preciós que és recuperar-la, però donaria per a un assaig sencer i no es tracta d’això.

Vaig tenir molta sort: Mai és tan fosc va ser l’excusa perfecta per viure al llarg de dos anys al costat de l’Arcadi. Com em vaig aprofitar de la situació per observar-lo, aprendre i intentar transformar aquella experiència de dos en una experiència col·lectiva! Perquè si d’alguna cosa estic satisfeta és que la pel·lícula ha estat un èxit a nivell de públic. Aquest és el seu veritable valor. La meva obstinació per no fer una pel·lícula només per a convençuts ni un producte comercial que traís l’essència del protagonista i el seu context, s’ha vist recompensat. I tinc la certesa que, amb el temps, aquesta sensació anirà en augment.

En aquests dos anys vaig viure un dels instants més transcendents, alegres i estimulants de la meva vida: el 15M. I com em va canviar a mi aquesta “revolució” primaveral! Ara, amb la distància necessària, em reafirmo en la tristesa, foscor i nostàlgia que, paradoxalment, emana la pel·lícula. Encara que van ser dies d’unir-se per esfondrar impossibles, també vam acabar sent més conscients de les vicissituds d’aquesta demolició. Quantes vegades després d’una projecció m’hauran fet aquesta pregunta: per què la pel·lícula és tan fosca? Jo sempre responia que inevitablement havia acabat transmetent l’estat d’ànim en què ens havíem submergit al llarg de l’any que havíem passat a la sala de muntatge, aquest pessimisme de la raó que la realitat segueix entossudida a promoure dia a dia. Però, com va dir Galeano, “La utopia està en l’horitzó. Jo camino dos passos, ella s’allunya dos passos i l’horitzó es desplaça deu passos més enllà. Llavors, perquè serveix la utopia? Per a això, serveix per caminar”. El caminar de l’Arcadi en aquesta foscor, aquesta esperança de la voluntat, és una inspiració que portaré amb mi tota la meva vida i que espero haver transmès amb la pel·lícula.

Gràcies per l’afecte rebut en cadascuna de les projeccions, pels agraïments, les crítiques, els afalacs, aplaudiments, invitacions, discussions, viatges, petons, romanços i tertúlies tranuitades. Agraeixo enormement l’amor de totes aquelles persones que sempre van creure en el projecte, i a les que no, gràcies per fer-me més forta. Gràcies a la gent que l’ha gaudit, compartit i i l’ha fet seva.

Gaudeixin de la vida, sentin-se lliures i rebusquin pel cinema que ve.

Gràcies i fins aviat!

Èrika Sánchez

* * *

Esta es una carta de despedida para quien quiera leerla. Un final abierto que confío perdure más allá de los límites de lo efímero y los grandes eventos. Les querría contar mis aventuras con la televisión pública catalana, los miedos y contradicciones al retratar a una persona como Arcadi Oliveres, lo ilusa que es una cuando dirige su primer largometraje y lo maravilloso de esa ilusión, lo intrincado que es perderla, y lo precioso que es recuperarla, pero daría para un ensayo entero y no se trata de eso.

Tuve mucha suerte: Mai és tan fosc fue la excusa perfecta para vivir a lo largo de dos años junto a Arcadi. ¡Cómo me aproveché de la situación para observarle, aprender e intentar transformar aquella experiencia de dos en algo colectivo! Porque si de algo estoy satisfecha es de que la película ha sido un éxito a nivel de público. Este es su mayor valor. Mi empeño por no hacer una película sólo para convencidos ni un producto comercial que traicionara la esencia del protagonista y su contexto, se ha visto  recompensado. Y tengo la certeza de que, con el tiempo, esta sensación irá en aumento.

En esos dos años viví uno de los instantes más trascendentes, alegres y estimulantes de mi vida: el 15M. ¡Y de qué manera me cambió a mí esa “revolución” primaveral! Ahora, con la distancia necesaria, me reafirmo en la tristeza, oscuridad y nostalgia que, paradójicamente, emana la película. Aunque fueron días de unirse para derrumbar imposibles, también acabamos siendo más conscientes de las vicisitudes de esa demolición. Cuantas veces después de una proyección me habrán hecho esta pregunta: ¿por qué la película es tan oscura? Yo siempre respondía que inevitablemente había acabado transmitiendo el estado de ánimo en que nos sumergimos a lo largo del año que pasamos en la sala de montaje, ese pesimismo de la razón que la realidad sigue empecinada en promover día tras día. Pero, como dijo Galeano, “La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar”. El caminar de Arcadi en esa oscuridad, esa esperanza de la voluntad, es una inspiración que llevaré conmigo toda mi vida y que espero haber transmitido con la película.

Gracias por el cariño recibido en cada uno de los pases, los agradecimientos, las críticas, los halagos, aplausos, invitaciones, discusiones, viajes, besos, romances y tertulias trasnochadas. Agradezco enormemente el amor de todas aquellas personas que siempre creyeron en el proyecto, y las que no, gracias por hacerme más fuerte. Gracias a la gente que la ha disfrutado, compartido y se la ha apropiado.

Disfruten de la vida, siéntanse libres y rebusquen en el cine que viene.

¡Gracias y hasta pronto!

Èrika Sánchez

Comments are closed.