mar 2, 2015
admin
Desactiva els comentaris

Micro-climes de revolta en terres angleses (cat)

Fa uns tres mesos ens va arribar un correu de Montse Venrell, professora de català a la University of Leeds. Ens proposava fer una projecció del documental, Mai és tan fosc a la seva Universitat. Començàrem una correspondència per mail on ens anàvem animant una a l’altra fins que la Montse, en poc més d’un mes, va aconseguir organitzar una petita ruta per diverses universitats angleses a través de l’Institut Ramon Llull, el qual va col·laborar aportant finançament. Així va ser com tres lectores més de català al Regne Unit es van animar a participar en el projecte de ruta amb Mai és tan fosc. Vam conèixer a la Marina Massaguer a Oxford, a la Gemma Segura i a la Elisenda Marcer a Birmingham, vàrem passar per Leeds a conèixer a la Montse, i a la Francina Payeras a Newcastle. Des d’aquí agrair la seva amabilitat, la seva passió i la seva hospitalitat.

Vam iniciar la ruta a Oxford. Presentem Mai és tan fosc en el marc de l’Oxford Radical Fòrum, una trobada anual on crítics, autors i activistes ocupen cada any el Wadham College per debatre i repensar l’estat del món i les respostes des de les organitzacions d’esquerra.

Va ser un col·loqui ric en intercanvi cultural i, per nosaltres, l’entrada a la realitat anglesa. Vàrem discutir sobre temes relacionats amb els mites de l’esforç i l’esperança, heretats del cristianisme i guies de la classe mitjana, i que a nosaltres ja no ens serveixen. Va sorgir la comparació entre els UK Riots i el 15M, dos fenòmens ocorreguts durant l’any 2011. Dels primers, es va comentar que van ser explosions de ràbia, puntuals i en brut, per part de la Underclass anglesa. En el cas del 15M, parlem d’unes protestes més duradores, més organitzades i pacífiques, i que amb molta probabilitat això va ser a causa de que la majoria dels que estàvem a les places érem precisament fills de la classe mitjana. A partir d’aquí van sorgir interrogants sobre la necessitat de conjugar una cosa amb l’altra, de com fer-ho. Com és natural, donades les circumstàncies actuals, gran part de la conversa va girar al voltant de les noves expressions polítiques que estan emergint al sud d’Europa, especialment Syriza i Podemos. I un parell de qüestions interessants per a nosaltres que encara ningú ens havia comentat: una lectura de gènere i ètnica de la pel·lícula: “de nou, més homes blancs parlant”, i la visió sobre com a Espanya s’afavoreix que la gent s’uneixi al sistema a través de la picaresca. I a Anglaterra a través de la protecció social.

A Birmingham vàrem projectar el documental en el marc de l’assignatura de català de la Universitat. Un context diferent, gent més jove i purament anglesa. Va ser interessant com alguns d’ells estaven completament allunyats dels moviments socials, gairebé amb actitud de descobriment. El debat es va centrar en l’interès que els va despertar l’Arcadi i el seva entrega, així com l’actuació dels mecanismes de poder a través de l’acció violenta de la policia. Va ser un debat diàfan i càlid. Vam sortir de l’aula convençuts que alguns d’aquests joves s’emportarien la pel·lícula a la ment, rumb a casa.

L’endemà vam aterrar a Leeds, amb la Montse. La sala es va omplir d’un públic heterogeni, espanyols, alumnes anglesos de llengua, catalans, etc … De nou va sorgir el debat sobre les noves formacions polítiques i una intensa emoció cap a la figura d’Arcadi. En alguns dels assistents es va despertar la necessitat de creure i sentir identificació amb els altres, amb aquelles cares que escolten el protagonista, desorientades i amb ganes de sentir-se que formen part d’un ¿tot?: “m’heu fet tornar a creure que sí es pot”. Alguns d’ells eren emigrants forçats per la crisi a Espanya. Es va crear un micro-clima de revolta.

L’última parada va ser a Newcastle. Allà ens esperaven un grup d’alumnes anglesos amb un català exquisit que ens van fer d’intèrprets durant el col·loqui. Apassionats i curiosos, ens van preguntar com havia sorgit la idea, com havíem aconseguit que no es notés la càmera, podent apropar l’espectador al protagonista fins notar angoixa i desassossec. Un d’ells ens va donar les gràcies perquè havíem aconseguit posar en paraules els seus pensaments i el seu estat d’ànim. Aquí és on, definitivament, constatem la vocació internacional de la pel·lícula.

Si hi ha alguna cosa que hem extret d’aquesta experiència és que, com va dir Estellés i vam llegir a l’habitació de la Marina, a Oxford: els amors fan l’amor, les històries la història. De nou sentim a Mai és tan fosc com un retrat individual en simbiosi amb l’estat d’ànim d’una societat en suspensió.

Gràcies Marina, Gemma, Elisenda, Montse i Franzina, i totes aquelles persones que van compartir amb nosaltres les projeccions.

 

Comments are closed.